El Teatre Principal té una extensa història de 175 anys. És testimoniatge, referència i magnífica arquitectura històrica de la ciutat d’Alacant.
En els anys quaranta del segle XIX la burgesia alacantina de propietaris dedicats al comerç era dinàmica i emprenedora. A més del comerç local, Alacant, ciutat marítima, era un dels llocs de recepció i distribució de productes colonials i altres mercaderies a l’interior de la península. A ells els unia el seu estatus i també la idea d’alçar el seu temple, el seu teatre burgés. Nou, exempt, monumental, representatiu, fora de la ciutat històrica. Gràcies a aqueixa elit de comerciants, propietaris i dos nobles, que van avalar i van pagar el préstec per a fer realitat la construcció. I a l’Ajuntament que va cedir el terreny, al carrer Barranquet (actual Avinguda de la Constitució), per una suma simbòlica.
En 1847 Emilio Jover Pierron (Nancy, 1812 Alacant, 1854), arquitecte per la Reial Acadèmia de Sant Ferran i arquitecte municipal ho projecta i ho converteix en referent arquitectònic de la ciutat d’Alacant i també de la tipologia teatral, de la primera meitat del segle XIX, com s’aprecia clarament en la imatge del dibuix de l’arquitecte.
La denominació de Teatre Nou, construït i inaugurat en 1847, està relacionada amb la del Teatre Vell, que estava situat al carrer Liorna, actual López Torregrosa. L’edifici destaca per la seua ubicació exempta, la seua monumentalitat amb una façana principal d’ordre gegant amb sis columnes de fust llis, acabat per un frontó triangular. En la façana posterior i laterals, de carreus de pedra, es disposa una seriació acadèmica d’obertures en cadascun dels pisos, i com a línia de rematada una potent cornisa, que en la seua primera època estava coronada per una balustrada. Així com s’aprecia en el gravat amb coberta de dos vessants.
A principis del segle XX, l’arquitecte Juan Vicente Santafé, va elevar la coberta, i així es va mantindre fins que en 1939 va patir una destrucció parcial per un bombardeig sobre l’edifici. Juan Vidal Ramos va ser l’arquitecte d’aqueixa restauració. Es va reinaugurar en 1941. Al Teatre Principal la burgesia anava en carruatges i en baixar començava el ritual d’accés, del pòrtic, al vestíbul i d’aquest a les escales, a les llotges o a la sala d’àmplies dimensions en forma de ferradura i, visual i acústicament resolta per a les representacions escèniques. Destaca l’ordenada ornamentació, les llums i la gran aranya central.
L’arquitecte Alfonso Navarro va presentar al Ministeri d’Obres Públiques el projecte de rehabilitació i restauració del Teatre Principal, en 1985, algunes qüestions van retardar l’inici de les obres. Entre els canvis arquitectònics en l’edifici destaca el d’una nova construcció per a ampliar en superfície i en altura la caixa escènica amb una nova pinta per a la maquinaria teatral així com l’específica d’efectes especials i telons. També es remodela l’espai del fossat de l’orquestra. Els camerinos es traslladen a un espai construït i situat sota la plaça de Ruperto Chapí. Es redecora l’interior de la sala i es restauren les façanes de l’edifici.
*Juana María Balsalobre. Comissaria del 175 aniversari Teatre Principal d’Alacant